El divendres 8 d'octubre vam anar a la Fundació Miró de Barcelona, per veure l'exposició permanent de Miró i la de la Pipilotti Rist.
El grup amb el que anava jo vam començar per Miró, observant detingudament els quadres que més ens interessaven. Un dels que em van agradar més personalment va ser:
Cabell perseguit per dos planetes (està situat a la sala 22)
1968. Oli damunt tela. 195 x 130 cm
Va ser un dels últims quadres que vaig veure, però només entrar a la sala ja em va cridar l'atenció. Segurament pel fet de que el fons és d'aquest verdós i no de color blanc com la majoria.
Quan em vaig apropar per veure'l, el títol em va cridar més l'atenció. I és que realment tu pots distingir perfectament aquest cabell amb dos petit planetes que el persegueixen en la immensitat d'aquest quadre. També el trobo força interessant per la combinació de colors (el verd amb el taronja) i per la seva composició (esquitxos controlats al centre i el "protagonisme" del quadre a la part superior).Després de veure tots els quadres de Miró uns companys ens van preguntar si havíem vist les sales amb projeccions, nosaltres els vam dir que no però que les volíem veure i els vam demanar que ens hi acompanyessin.
Eren impressionants, em van encantar. Mai se'm hagués ocorregut de trobar-me amb aquest estil tan original de representar l'art. L'exposició d'aquesta artista estava dividida en diferents sales, les quals nosaltres vam anar a:
- Hi havia televisions repartides en l'espai per les quals se sentien cants de diferents ocells que reproduïen les persones que apareixien en les pantalles(Marcus Coates Down Chorus)
- Hi havia coixins i moqueta per estirar-te al terra, les parets eren pantalles gegants on hi passaven vídeos relaxants.
- Es deia la Sala d'aigua i hi havia una cuina muntada, amb els seus fogons i la seva pica. De fons se sentia el soroll de l'aigua quan raja.
- En aquesta també t'estiraves a terra, però aquesta superfície està més elevada, havies de pujar un "esglaó" per estirar-te a la moqueta. La pantalla era circula i estava al sostre. Les imatges que s'hi reproduïen eren les de la copa d'un arbre amb les seves fulles i de persones que estaven a prop d'aquell arbre. Em va fer sentir com si jo fos una fulla més.
El 25 d'octubre vam anar al Museu D'art Contemporani de Barcelona i vam veure l'exposició de Benet Rossell i l'exposició del Macba.
L'esposició de Rossell és un recull de la seva història artística amb retocs. Vam poder veure fotogrames, benigrames...
Aquest artista català està especialitzat en cinema i caligrafies.
El video que em va sorprendre més va ser el que surt ell tallant-se els cabells per fer els pinzells.
He pogut veure que és un artista bastant peculiar...
A continuació comentaré una obra que estava exposada a la planta baixa del Macba i que em va agradar:
Tout va bien (Tot va bé en francès) de Joan Rabascall, Barcelona.
1972(2009) - Serigrafia a una tinta sobre paper. Edició de 35 exemplars
Vacca: Entre la destresa i el desastre
El dijous 28 d'octubre vam anar al museu de Granollers a veure una obra de Vacca.
Només entrar ja vam sentir sorolls estranys que no sabiem d'on provenïen. Quan ja vam passar a la sala on es situava aquella escultura vam veure que els sorolls sortien d'allà, concretament de les radios que penjaven dels fils.
El que es veia era: una part d'un marc que emmarcava els diferents tipus de radios que estaven penjant de cables i fils.
El que se sentia a les radios era informació de diferents emisores, gossos bordant, sorolls de cotxes...
Em va sorpendre que es jugués amb so i em va agradar. Crec que amb el joc de les radios és com si ens volgués reflectir la societat en què vivim, junt amb els sorolls que poden ser comuns en una ciutat. Tot i que no em va transmetre res em va cridar l'atenció.
Personalment crec que Vacca anava amb aires de superioritat, això és el que no em va agradar de l'artista.
J. Beuys (art conceptual) -Alemany que va néixer al 1921 i que es va dedicar a l'escultura. Va defensar l'art amb implicacions polítiques. Va ser un artista conceptual. És a dir, la idea que tenia podia arribar a ser la obra. Per tan no era important el material ni l'estètica sinó la idea.
.
Marcel Duchamp (dadaisme)- Francès nascut al 1887. Es va dedicar a la pintura i l'escultura. Va participar en diversos moviments artístics com el dadaisme per exemple, que anava contra l'art i deia que l'art ha de ser un acte de rebeldia. Era una forma de viura i un rebuig contra tota la tradició anterior.
B. Nauman (Bodyart i videoart)- Estatunidenc nascut al 1941, treballa amb l'ecultura, neó, el vídeo, la fotografia, etc. També utilitza el body art, que és quan l'artista fa servir el seu propi cos com a suport material de l'obra.
D. Gordon (video)-
J. Cage (música)-
J. Benito (body art)-
Turbigeneration
No hem anat a veure aquesta exposició perquè vam haber de representar un petit espectacle al Mestres Muntaña.
Ai WeiWei: arquitecte, artista, escriptor, restaurador d'art… Es presenta com un personatge polifacètic, compromès amb les qüestions socials i polítiques del seu país. Reconeix que el seu art té una gran influència occidental, però al mateix temps és hereu de la tradició xinesa.
Ai WeiWei va cobrir el terra de la Sala de les turbines de la Tate Modern amb cent milions de pipes de gira-sol de porcellana.
Les famoses pipes no les va fer ell sinó que va contractar a gent de Jingdezhen, ciutat famosa per la seva producció de porcellana, perquè les fessin i les pintessin. Es van fer a mà i d'una en una. Per tant, va demanar col·laboració per poder duu a terme aquest treball.
Les pipes són un aliment que cadascú ens aporta diferents associacions i Ai veu el gest de menjar pipes com un "gest profund d'amistat i compassió humana".
Els Isards
Els Isards és un grup d'artistes de Granollers que es dediquen a les arts plàstiques. Aquest cop han tingut la oportunitat d'inaugurar la nova Sala Ciutat del Centre Cultural de Granollers, per fer-ho s'han repartit l'espai i han fet obres especialment per aquesta ocasió. Totes són d'estils força diferents: podem trobar fotografia, escultura, pintura...
La exposicions que em van agradar més van ser la de Xavier Vilageliu i la de Jordi Riera. La primera eren, majoritàriament, quadres pintats amb objectes quotidians com per exemple un paraigua o coberts. En la del segon artista esmentat ens trobàrem amb gerros de formes i colors diferents, cridaven força l'atenció. També unes fotos, que em van sorprendre, del Ken i la Barbie a diferents llocs de la ciutat.
Els altres dos artistes: Kiku Mena i Joan Batller no em van agradar tant. Sobretot els quadres de Kiku: eren pintats sobre cartró, tots grisos i ratllats (trencats). Els quadres de Joan no em van desagradar però no em van sorprendre: hi havia línies paral·leles i en tots alguna cosa vermella.
Toni Cumella
Imatges a contratemps: Meridià Granollers
L'efecte del cinema i visita a la Mediateca al Caixaforum
Dijous 2 de juny vam anar al Caixaforum com a última sortida del curs d'audiovisuals, a veure l'exposició L'efecte del cinema. Il·lusió, realitat i imatge en moviment. Em va agradar molt perquè les obres em van sorprendre realment. Una de les primeres obres ens va deixar a tots bocabadats: aparentment una cortina vermella... ens feien travessar-la i quedar-nos allà darrere. Tothom s'esperava una sala amb vídeos a les parets i algun sofà per allà, ja que parlàvem de vídeo-instal·lació. Però el que realment era aquella obra era un joc de llum en el qual l'espectador participava i col·laborava en complementar l'obra.
Una altre obra que també em va agradar molt va ser una que et relaxava i et convidava a veure-la durant estona. Això era a causa de la repetició (tant de la imatge: màquina d'escriure, com de la "neu")
Per últim vam entraren una sala completament fosca on hi havia una projecció de llum sense forma concreta que es podia apreciar gràcies al fum que treia una màquina. Aparentment semblava que aquesta projecció de llum fos sòlida i et venien ganes de tocar-ho, però quan t'adonaves que ho podies travessar et cridava encara més l'atenció! Era només llum però l'efecte que feia amb el fum era impressionant... Em podia estar estona i estona allà tocant, entrant i sortint d'aquella llum. Aquesta obra va ser creada al 2003 per Anthony Mc Call.
Per acabar vam fer una visita a la Mediateca, una biblioteca de vídeos, revistes, pel·lícules... Ens van ensenyar, amb ordinadors, com buscar un arxiu d'aquesta mena per internet, via la seva web.
